A l’ombra d’un geni: Reflexions sobre el talent artístic i l’amor

S’ha escrit i parlat molt sobre les relacions entre les persones. De fet, a les persones, ens han interessat sempre les mateixes coses. És potser per aquest motiu que existeix la literatura: la voluntat de crear mons de ficció que serveixin per explicar la vida. Encara que el món giri, sempre canviant, les persones continuem obsedides per les històries que parlen del món i de la gent.

El talent artístic i l’amor són dues qüestions complexes. Poden anar agafades de la mà ambdues coses? És el talent artístic incompatible amb la capacitat d’estimar? Pot el creador, en la seva recerca de bellesa, arribar a perjudicar les persones que s’acostin a la seva obra? Són nombrosos els llibres que penetren en l’infern quotidià de conviure amb genis com Picasso, Orson Welles o J.D. Salinger. Ens els descriuen sovint com dèspotes, egocèntrics, destructius, manipuladors, posseïdors d’una elevada i afilada intel.ligència.

Quan s’aprofundeix en les vides d’alguns genis, hom extreu la percepció que les seves relacions amb dones –filles, esposes, amants…- estan mancades d’equilibri emocional. Els testimonis de sofriment al costat d’homes brillants són nombrosos: L’escriptor Norman Mailer va apunyalar greument la seva dona durant una crisi psicòtica. Zenobia Camprubí es passava hores tancada al labavo mentre Juan Ramon Jiménez escrivia, perquè el poeta no suportava ni el soroll més insignificant ni que el deixessin sol. En el llibre El guardián de los sueños, la filla del novel.lista J.D.Salinger afirma que el seu pare va negar-se a pagar-li els estudis universitaris i les factures del metge i que, en quedar-se la seva mare embarassada, la va recloure a casa i va prohibir-li les visites. En el llibre L’Avi, Marina Picasso, la néta del pintor, descriu a Picasso com un avi tirànic, incapaç d’un gest de tendresa.

Amb freqüència, les dones que van compartir les seves vides amb homes brillants tenen uns trets en comú: una infància difícil, sobretot pel que fa a la relació amb el pare, baixa autoestima, sensibilitat, alta creativitat i intel.ligència elevada. Aquests trets són clau per explicar les tempestuoses relacions entre unes dones que escullen una vida que les mena a la submissió.

En primer lloc, hi ha el fantasma d’una infància infeliç sovint marcat per una relació paterno-filial conflictiva. Els patrons de conducta que s’han viscut de forma freqüent i continuada durant la infantesa tendeixen a repetir-se a l’etapa adulta. La psicòloga i escriptora Remei Margarit afirma que si la dona “va aprendre a relacionar-se amb el primer personatge masculí adult de la seva vida (el pare) i aquest va exercir el paper en unes coordenades d’allunyament o brusquedat, pot passar que en la seva vida adulta reprodueixi aquest mateix allunyament, brusquedat o inabastabilitat en les seves relacions de parella lliurement escollides. Així, torna al camp del que ja és conegut, que, paradoxalment, inspira menys temor”. Exemples ben representatius d’aquest fenomen són: l’alcoholisme del pare de l’escriptora Joyce Maynard –amant de J.D.Salinger-, Luce DePeron -esposa del pintor Oswaldo Guayasamín-, que va aprendre a ser valenta i aguantar el dolor físic davant la violència del seu progenitor (anys més tard, també rebria maltractaments per part del seu marit), Rita Hayworth, que va tenir un pare que abusava sexualment d’ella, segons s’insinua al llibre Si aquello fue felicidad de Barbara Leaming.

De la mateixa manera, també pot produir-se el mateix fenomen després d’una relació materno-filial conflictiva. Així, es diu que durant la seva vida adulta, la soprano Maria Callas va entregar-se a amors destructius a causa de la manca d’afecte per part de la seva mare, que sempre havia desitjat intensament tenir un nen.

En segon lloc, la baixa autoestima podria explicar, en part, que moltes d’aquestes dones es deixessin sotmetre a maltractaments, físics o psíquics. Una de les característiques de les persones amb una autoestima baixa és que poden acabar convencent els altres que el concepte negatiu que tenen de si mateixes es correspon a la realitat. No és estrany que si algú insisteix en dir que és avorrit, mediocre o poc desitjable, finalment, els altres acabin per creure-s’ho. Un punt important és que l’autoestima hauria de ser independent i autònoma, però està inevitablement condicionada per la societat on vivim. Les expressions crítiques que denigren l’autoestima són el producte d’una valoració subjectiva, i condicionada socialment, de l’estàndard de perfecció.

En tercer lloc, la gran sensibilitat i creativitat, lligades a una intel.ligència esmolada, explica que aquestes dones experimentessin una gran curiositat per les coses i un desig immens de desenvolupar una activitat intel.lectual. La necessitat d’estímuls intel.lectuals era enorme, però l’entorn no els permetia portar a terme el seu desig. Una de les escasses opcions per evitar resignar-se a allò que volien fer, passava per unir-se a un home que tingués el mateix desig. Així, casades amb un geni que estava immers en un projecte creatiu i important per la societat, podien satisfer, d’alguna forma, el seu desig.

Carlos Bermejo, psicoanalista i professor de la Universitat de Barcelona, sosté que, durant segles, “si una dona tenia el desig o volia participar en una activitat, només li quedava el camí de casar-se amb un home que tingués el mateix desig o un de semblant, i realitzar-lo a través d’ell, amb ell o fins i tot contra ell. Només li quedava el mecanisme psicoanalític de la identificació: Jo sóc ell”.

En aquest sentit, l’escriptora Rosa Montero, en el seu llibre Historias de mujeres, considera que “tradicionalment, les dones van ser educades per sentir-se impostores i alienes al món exterior, en l’àmbit professional, actiu i creatiu. Com que ni l’entorn els permetia desenvolupar els seus afanys intel.lectuals (recordem que les dones no van poder estudiar a la universitat fins ben entrat el segle XX), moltes escollien recolzar un home genial per col·laborar d’alguna manera en un projecte creatiu i transcendent. Però aquesta és una situació psicològicament perversa, i no és estrany que es deixessin sotmetre a aquest tipus de maltractaments i càstigs”.

D’altra banda, tot i que a primera vista puguin semblar clarament relacions caracteritzades per un domini de l’home sobre la dona, s’estableixen uns vincles intensos basats en carències, culpes, mecanismes de dependència, etc. El geni manté una relació amor-odi amb la seva companya, precisament perquè la dependència a ella és forta, tot i que paradoxalment, el geni percep la dona com un obstacle en el seu camí cap a la creació. La psicòloga Remei Margarit sosté que “el geni maltracta la seva víctima i això el fa sentir-se superior, i la víctima, al seu torn, ostenta el poder de ser l’objecte que el maltractador necessita. S’estableix una relació sadomasoquista compartida per tots dos. És la creació d’un món tancat”.

Viure al costat d’un home el qual la seva obra és considerada extraordinària és submergir-se en un món complex. És viure un amor ple de sacrifici, sofriment i contradiccions. Camille Claudel, amant d’Auguste Rodin, va ser considerada amb insistència una simple deixebla del seu amant. És probable que aquest fet, a poc a poc, amb tot el que comporta, enfonsés Camille. Quan a Rodin li van preguntar en una ocasió per la seva alumna i companya, l’escultor va dir: “Jo li he ensenyat on pot buscar or, però l’or que troba és només seu”. Aparentment, Rodin mai valorà la seva alumna, malgrat es tractava també de la seva amant. No va saber reconèixer (o no va voler reconèixer) el talent ni l’esforç de Camille. De fet, l’escultor mai va pagar-li un sou fix. És probable que el menyspreu cap a Camille no fos més que una reacció, potser a nivell inconscient, davant una dona que podia igualar, o fins i tot superar, l’obra de l’escultor. D’aquesta manera, la por a que Camille pogués fer-li ombra podia provocar aquesta actitut negativa envers ella.

Un altre cas és el del matrimoni d’Orson Welles i Rita Hayworth. La diva va arrossegar tota la vida la manca d’afecte. Per a Orson Welles, la seva esposa era una neuròtica i una gelosa patològica. El geni del cinema no comprenia que darrera la deessa de Hollywood s’amagava una dona insegura, amb una necessitat enorme de ser estimada. “Els homes es fiquen al llit amb Gilda i s’aixequen amb mi”, solia dir Rita Hayworth. En la mateixa línia, a Picasso li resultaven insofribles els plors de la seva esposa, Françoise Gilot. “Eres una Venus quan et vaig conèixer. Ara ets un Crist romànic. Així, no m’interesses”, li va etzibar Picasso un dia en veure-la plorant.

A més, es tracta de dones admirables, que desenvolupen la seva activitat –ja sigui la pintura, el cinema, l’escultura o el cant- d’una manera excel·lent. Si l’entorn hagués permès que les dones portessin a terme els seus afanys intel·lectuals, moltes d’aquestes dones ara serien considerades genis o talents artístics. Sortosament, la situació està canviant molt de pressa. Actualment, la genialitat no queda restringida als homes, precisament perquè les circumstàncies socials han canviat. No obstant això, algunes d’aquestes dones són considerades talents artístics. És el cas, per exemple, de la soprano Maria Callas. De fet, Callas és un cas ben conegut de talent arquetípic, també denominat talent escàs o inspirat. Aquest tipus de talent és aquell que és gairebé únic, i que destaca només en una àrea molt especial i concreta. És primordial l’impacte de l’excel.lència de la seva personalitat i de la seva obra en la història. Aquest tipus de talent acaba, socialment i històricament, establint-se com a mite. Així, Maria Callas, que va sofrir un marit agressiu i infidel –Aristòtil Onassis- i arribà a l’extrem en què no podia cantar sense prendre tranquil.litzants, és avui un mite, tant per la seva obra com per la seva personalitat.

Com he dit abans, es tracta de dones molt intel.ligents i amb una gran capacitat creadora. Crec que això explica els maltractaments i les humiliacions a què els genis sotmetien les seves esposes o amants. Eren dones que els feien ombra, però que, a la vegada, necessitaven per tal de realitzar de manera excel.lent la seva obra (recordem que la majoria d’aquestes dones col·laboraven en l’obra de l’home, arribant fins i tot a renunciar a la seva pròpia carrera artística). Ells es veien immersos en una espiral d’amor i odi on només hi tenen cabuda els sentiments contradictoris. Elles sacrificaven el seu talent o  la pròpia vida. Françoise Gilot va fer miracles per tenir cura dels seus dos fills i alhora seguir pintant a l’ombra de Picasso. Zenobia Camprubí va ofegar la seva creativitat i només va aconseguir ser considerada musa de Juán Ramón Jiménez. Tal i com ja he comentat amb anterioritat, l’esforç i el talent de Camille Claudel van ser destruïts pel seu amant i mestre, el cèlebre escultor Rodin. Adele Mailer, després de deu anys de relació amb l’escriptor Norman Mailer, era addicta a l’alcohol, havia deixat la feina, no pintava i es centrava únicament en tenir cura de les seves filles. La cèlebre pintora Frida Kahlo també va sofrir un matrimoni ple de dolor amb el muralista Diego Rivera. En el seu diari, Frida va escriure: “Per què li dic Diego meu? Mai ha estat ni serà meu. És d’ell mateix”.

Després d’aquesta informació acurada sobre el tema en qüestió, torno a formular la pregunta del principi de l’article: El talent artístic és incompatible amb la capacitat d’estimar? Estimar pot semblar ben fàcil, però es tracta d’un aprenentatge i, com tots els aprenentatges, no és un procés fàcil ni ràpid. L’amor no és un fenomen accidental i mecànic que simplement s’experimenta, és un art, quelcom que requereix aprenentatge. L’amor no és tan sols un sentiment. Tal i com sosté Erich Fromm en la seva coneguda obra El arte de amar, “estimar algú no és tan sols un sentiment poderós –és una decisió, un judici, una promesa-. Si l’amor no fos més que un sentiment, no existirien bases per la promesa d’estimar-se eternament. Un sentiment comença i pot desaparèixer. Així, l’amor és exclusivament un acte de la voluntat i un compromís”. Si entenem que l’amor és essencialment un acte de voluntat, la decisió de dedicar la nostra vida a la de l’altra persona, és probable que alguns genis no hagin estimat les dones amb qui compartien la vida, perquè l’egocentrisme és sovint incompatible a la capacitat d’estimar els altres. Molts s’hauran esforçat en aconseguir-ho, d’altres ni tan sols ho hauran intentat. El creador dedica la seva vida a la seva obra, a la recerca constant de la bellesa. Alguns genis són incapaços d’estimar. Aquesta mancança pot ser deguda bàsicament a un egocentrisme i un cert desequilibri emocional.

L’exemple potser més representatiu d’aquesta carència el trobem àmpliament documentat en el llibre de Marina Picasso, publicat recentment. En L’Avi, Marina confessa que va necessitar catorze anys de psicoteràpia per superar els seus problemes, així com per entendre el seu avi. A Picasso només li importava la pintura, i li molestava tot allò que podia influir de forma negativa en la seva obra. Marina relata: “La seva obra era el seu únic llenguatge i com un bulímic devorava la vida, les coses, les persones. A l’avi no li agradava asseure’s a menjar perquè era temps robat a la creació. Per crear havia d’aniquilar tot el que pertorbés la seva creació”. Si Picasso era incapaç fins i tot de seure a taula, és perquè no sabia estar amb els altres. No sabia identificar correctament els sentiments dels altres, i reaccionava amb evitació i rebuig davant els intents d’aproximar-se per part de la seva família. Bé podria ser que se sentís atacat, en el seu procés de creació, i reaccionés allunyant-se o ferint les persones que l’estimaven. Amb el temor que algú o quelcom pertorbés la seva obra, es tancà en si mateix, consagrat a l’art. Així, es tanca una finestra per on abocar-se al món i es perd la capacitat d’assaborir plenament la vida. És la profunda solitud del creador.

Meritxell Sánchez Costa

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s