Futur

Començar la teràpia, és el primer pas. És com ser alcohòlic i admetre que ho ets. Amb la diferència que quan un reconeix l’alcoholisme sap què és el que li passa, sap que el que li fa mal és l’alcohol. Quan comences a anar al psicòleg en canvi, ho fas perquè no estàs bé, però no saps perquè.

Segurament penses que estàs deprimit perquè la teva parella no et fa cas, o perquè no et motiva la teva feina, fins i tot pot ser que pensis que no ets feliç perquè no tens cap de les dues coses. He conegut a gent que fins i tot diu saber molt bé d’on li ve tot, com si això fos ja la solució. Però el cert és que quan inicies teràpia has d’estar preparat per conèixer i reconèixer coses sobre tu mateix, que no hauries imaginat mai. Aquesta és la part difícil.

Jo vaig arribar a teràpia tan desmuntada que era capaç de riure, plorar i enfadar-me en un sol matí i amb la mateixa persona, i no sabia perquè ni com parar-ho. Així que després de comentar-ho mig en serio mig en broma, la meva mare i la meva germana em van animar a començar a veure un psicòleg esperant que m’ajudaria, però sense tampoc tenir molt clar com ni amb quins resultats.

Potser no va ser el millor començament, perquè no n’estava convençuda, però el primer dia de teràpia vaig veure clar que era on havia de ser. Era la primeríssima vegada que parlava amb un psicòleg i obria els meus pensaments, dubtes, sensacions, i va ser un dels dies més reveladors de la meva vida. Vaig assumir, admetre, dir en alt, una veritat tan greu com certa, una veritat que mai m’havia admès ni a mi mateixa. No m’havia intentat suïcidar, però m’havia passat pel cap. I no una, sinó varies vegades.

No crec que ningú estigui preparat per aquest moment. Però estàs malament. No saps cap on mirar i vas al psicòleg esperant que et doni una solució. I de cop, allà ho tens, escrit clarament, amb dues soles respostes possibles: si o no. En aquell moment vaig saber que no era una tonteria, que no ho havia fingit i que no estava exagerant. Necessitava anar al psicòleg i esbrinar perquè jo, apunt de fer els 26, amb carrera, sense problemes econòmics ni mancança en qualsevol altre barem dels que avui en dia marquen la nostra “normalitat”, estava marcant la casella del sí.

Dos anys després, i passades moltes males estones i dolors emocionals que he arribat a sentir a nivell físic, ja no vull marcar el sí. Ara vull viure, disfrutar de tot allò que sempre he volgut fer, i fer-ho amb la llibertat de creure en mi mateixa. D’estimar-me, de no avergonyir-me del que penso ni del que sóc. I feliç, molt feliç. Perquè conèixer-me és el millor que m’ha passat mai.

Anar al psicòleg no és fàcil. Hi ha qui pensa que amb fer el primer pas n’hi ha prou. Decidir fer teràpia, anar-hi un parell o tres de mesos, i tot arreglat. Però és molt més. Fer teràpia és enfrontar-te a tu mateix, lluitar contra les teves pròpies pors, pensaments apresos que entren en conflicte amb els sentiments interns, i sí, decidir iniciar el procés és important, però també has de decidir creure-hi, deixar-te anar, deixar-te curar. Sinó, més val que t’aixequis ara mateix i marxis, perquè quedar-se sense creure-hi és perdre el temps.

O queda’t. i descobreix tot lo millor que pot arribar a ser la teva vida. La decisió és únicament teva, però si em preguntes a mi, hi tens molt a guanyar i poc a perdre.

No crec que tots ho passem igual, però en definitiva és un camí tumultuós, i has d’estar preparat. A mi no em va avisar ningú. Ni de la duresa del viatge, ni de quant duraria. Igual que tampoc ningú em va dir lo bé que podria arribar a estar quan comencés a “veure la llum”.

Potser per això, el millor moment de la meva teràpia va ser sens dubte la primera vegada que vaig veure la llum al final del túnel. És una metàfora que sempre fa servir la Meritxell per explicar el procés i que sempre he pensat que era molt adient. Per a mi, no era un túnel, era un bosc, vell, fosc, humit, ple de trampes i arbres amb branques llargues i cargolades que impedien avançar, i que quan ho aconseguies, tant sols avançaves uns metres, i el camí tornava a desaparèixer.

Vaig passar així mesos, fins i tot arribant a pensar que allò no estava funcionant. Que tan sols m’estava fent més mal cada vegada tocant temes que havien quedat adormits i que ara reactivava sense tenir molt clar per a què. Però això és curar-se. Veure, descobrir què t’ha estat fent mal tot aquest temps, entrar tu mateix dins els teus pensaments i trobar els monstres és el primer pas. Fa mal, et deixa atabalat, desconcertat, amb més dubtes dels que tenies a l’inici, però com em deien de petita “si pica cura”. I pica, molt.

I llavors, un dia, no saps com ni perquè, comences a millorar. I comences a sentir-te millor. I comences a adonar-te’n de que allò que has estat fent realment funcionava.

És fàcil pensar en aquell moment que ja estàs bé, com si t’haguessis curat del tot, però és un pic d’eufòria només. No ets encara al final del túnel, però és una petita mostra de com serà sortir del bosc i que la llum del sol t’escalfi la pell. I t’ha de servir per agafar forces per a la resta del viatge. Hi ha moments (perquè et passarà varies vegades) en que et pots sentir frustrat de tornar enrere, però de debò, pren-t’ho com un petit regal, una petita visió de l’èxit. A mi em va ajudar, perquè de sobte creia en mi, creia en que era possible estar bé de nou, recuperar qui jo era, i aquesta és una de les moltes armes increïbles de què et dota la teràpia.

Has de saber que la teràpia no és una fórmula màgica de la felicitat, ni una solució definitiva, acabades les visites al psicòleg, acabat el tractament. És un entrenament per a la marató de la vida. Amb moments àlgids i moments on voldràs plegar, perquè creies que ja eres capaç, i de cop t’adones que hi ha un altre obstacle i la vida et torna a posar a prova.

I segurament això et farà dubtar de tot. De si realment has après i retingut tot el tractament o si tant sols ha estat una il·lusió passatgera. Però fes-me cas, aferra’t a allò que has adquirit, a la convicció de que ho has superat i que ara prens decisions amb una perspectiva més adulta, més centrada. I veuràs que de cop amaina la tempesta i torna a sortir el sol, i sense adonar-te’n ets un pas més a prop de ser feliç per sempre. I dic per sempre, perquè feliç ja ho seràs, perquè sabràs una cosa que no sap ningú més, i és que la vida és un lloc meravellós i ple de coses increïbles esperant a ser descobertes. Això sí, t’has d’entrenar per a córrer aquesta increïble marató, i això és precisament el que faràs a teràpia. Preparar-te per la gran carrera, la gran aventura de la teva vida.

Avui fa ja més de 6 mesos que he acabat la teràpia, estic tranquil·la, centrada i tot i que tinc els meus dies baixos, sé que estic bé. Perquè estar bé no consisteix en ser feliç i pensar que tot és meravellós el 100% del temps, sinó que tracta de que estiguis bé amb tu mateix, et deixis ser feliç i també deixar-te entristir en moments durs, o posar-te nerviós quan tens pressió, però de forma que visquis la teva vida de manera sense exageracions ni altibaixos de mareig, ni inestabilitats emocionals permanents, ni relacionades amb un aspecte concret de la teva vida.

En aquests sis mesos, se m’han presentat problemes que abans m’haguessin enfonsat, i sí, ho he passat malament, però ni de bon tros tant com ho hagués passat de no haver anat al psicòleg, i definitivament no he reaccionat ni respost de la mateixa manera. I de debò que saber que passarà, que tornaràs a estar millor, aquella força que et ve del centre de la panxa, que et diu, tu pots, és el més valuós que he tingut mai. I això és el que et dóna la teràpia. O millor dit, el que trobaràs tu sol dins teu gràcies a la teràpia, que per a mi encara és millor.

Hi ha qui no entén l’EMDR. I ho puc arribar a comprendre. Som així, dubtem d’allò que no entenem, i t’asseguro que a la velocitat que processava el meu cap i les coses que se m’acudien durant el processament, era incapaç moltes vegades d’entendre’m a mi mateixa. Però perquè no ho entenguis o no sàpigues on va, no significa que no sigui bo. Aquesta és una de les grans lliçons que he après fent teràpia. Això i que t’has de deixar anar i deixar-te disfrutar si vols ser feliç, perquè està clar que controlant-ho tot i allunyant-te d’allò que tens marcat com a “perillós” de ben segur que no ho aconseguiràs, o s’hi assemblarà, però et perdràs tantes coses increïbles! Així que deixa estar la por, confia en la psicòloga, ella et donarà la mà quan caiguis i t’ajudarà a recuperar-te, aquesta és la part bona de ser aquí. Que no faràs aquest viatge sol.

Deixa’t guiar, deixa’t sentir, creu en que pots aconseguir-ho i disfruta del viatge. Perquè si tens la mateixa sort que jo, descobriràs la gran persona que portes dins. T’ho dic de debò, prepara’t per conèixer la persona més interessant que coneixeràs mai, tu.

Des d’aquí, al final del túnel, et somric feliç amb la certesa que aviat seràs a aquest cantó tu també i podràs apreciar com jo les coses tan increïbles que et depara el futur.

Molta sort.

M.M.    Barcelona, 27 de març 2013

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s