Començar la teràpia, és el primer pas. És com ser alcohòlic i admetre que ho ets. Amb la diferència que quan un reconeix l’alcoholisme sap què és el que li passa, sap que el que li fa mal és l’alcohol. Quan comences a anar al psicòleg en canvi, ho fas perquè no estàs bé, però no saps perquè.
Segurament penses que estàs deprimit perquè la teva parella no et fa cas, o perquè no et motiva la teva feina, fins i tot pot ser que pensis que no ets feliç perquè no tens cap de les dues coses. He conegut a gent que fins i tot diu saber molt bé d’on li ve tot, com si això fos ja la solució. Però el cert és que quan inicies teràpia has d’estar preparat per conèixer i reconèixer coses sobre tu mateix, que no hauries imaginat mai. Aquesta és la part difícil.
Jo vaig arribar a teràpia tan desmuntada que era capaç de riure, plorar i enfadar-me en un sol matí i amb la mateixa persona, i no sabia perquè ni com parar-ho. Així que després de comentar-ho mig en serio mig en broma, la meva mare i la meva germana em van animar a començar a veure un psicòleg esperant que m’ajudaria, però sense tampoc tenir molt clar com ni amb quins resultats.
Potser no va ser el millor començament, perquè no n’estava convençuda, però el primer dia de teràpia vaig veure clar que era on havia de ser. Era la primeríssima vegada que parlava amb un psicòleg i obria els meus pensaments, dubtes, sensacions, i va ser un dels dies més reveladors de la meva vida. Vaig assumir, admetre, dir en alt, una veritat tan greu com certa, una veritat que mai m’havia admès ni a mi mateixa. No m’havia intentat suïcidar, però m’havia passat pel cap. I no una, sinó varies vegades.
No crec que ningú estigui preparat per aquest moment. Però estàs malament. No saps cap on mirar i vas al psicòleg esperant que et doni una solució. I de cop, allà ho tens, escrit clarament, amb dues soles respostes possibles: si o no. En aquell moment vaig saber que no era una tonteria, que no ho havia fingit i que no estava exagerant. Necessitava anar al psicòleg i esbrinar perquè jo, apunt de fer els 26, amb carrera, sense problemes econòmics ni mancança en qualsevol altre barem dels que avui en dia marquen la nostra “normalitat”, estava marcant la casella del sí.
Dos anys després, i passades moltes males estones i dolors emocionals que he arribat a sentir a nivell físic, ja no vull marcar el sí. Ara vull viure, disfrutar de tot allò que sempre he volgut fer, i fer-ho amb la llibertat de creure en mi mateixa. D’estimar-me, de no avergonyir-me del que penso ni del que sóc. I feliç, molt feliç. Perquè conèixer-me és el millor que m’ha passat mai.
Anar al psicòleg no és fàcil. Hi ha qui pensa que amb fer el primer pas n’hi ha prou. Decidir fer teràpia, anar-hi un parell o tres de mesos, i tot arreglat. Però és molt més. Fer teràpia és enfrontar-te a tu mateix, lluitar contra les teves pròpies pors, pensaments apresos que entren en conflicte amb els sentiments interns, i sí, decidir iniciar el procés és important, però també has de decidir creure-hi, deixar-te anar, deixar-te curar. Sinó, més val que t’aixequis ara mateix i marxis, perquè quedar-se sense creure-hi és perdre el temps.
O queda’t. i descobreix tot lo millor que pot arribar a ser la teva vida. La decisió és únicament teva, però si em preguntes a mi, hi tens molt a guanyar i poc a perdre. Sigue leyendo
Empecé la terapia con Meritxell unos meses después de que naciera mi hija. Ya en el embarazo me sentía removida y pensé que acudiría a ella si no estaba bien en el posparto. Su nacimiento coincidió con muchos cambios en mi vida, tanto internos como externos. Al no ser primeriza, tenía un niño de 4 años, no di tanta importancia al proceso del embarazo/parto/posparto y sufrí las consecuencias. Ansiedad, pensamientos oscuros, sensación de estar atrapada, desmotivación, falta de energía. Todo ello no era nuevo para mi. Desde mi primera crisis de ansiedad al terminar la carrera había tenido en diversas ocasiones problemas similares.
