És el cinquè dia que tornant de la feina em poso a plorar. És quan m’adono que no pot ser. Estic trista. I aquest sentiment fa molts dies que el porto a sobre.
A més, quatre persones del meu entorn van fer teràpia amb la Meritxell i els resultats van ser increïbles. Doncs crec que ara em toca a mi. Necessito estar bé.
Una baixa autoestima, una auto tortura constant, una autoimatge distorsionada. Això, unit amb el no saber si vull continuar o no amb el meu matrimoni, i amb una infidelitat pel mig fa que els nivell d’angoixa cada dia siguin més alts.
Després gairebé un any de teràpia puc dir que ja estic bé. Dilluns em vaig acomiadar de la Meritxell amb un nus a la gola i pensant: sabré fer-ho jo sola? podré continuar el meu camí sense el seu suport?
Crec que si! Crec que m’ha donat les eines per no escoltar, o si més no, dialogar amb la veu interior “xunga” que de vegades apareix. Una veu que em diu que estic gorda, que no em deixa mirar-me al mirall despullada, que quan menjo alguna cosa calòrica després em diu que millor no sopi. (he de dir que faig metre setanta i peso 55 quilos).
Agraïda i molt de la feina que ha fet amb mi. Moltes gràcies Meritxell.

M.
Octubre de 2019, Vilassar de Mar.

Començar la teràpia, és el primer pas. És com ser alcohòlic i admetre que ho ets. Amb la diferència que quan un reconeix l’alcoholisme sap què és el que li passa, sap que el que li fa mal és l’alcohol. Quan comences a anar al psicòleg en canvi, ho fas perquè no estàs bé, però no saps perquè.

Segurament penses que estàs deprimit perquè la teva parella no et fa cas, o perquè no et motiva la teva feina, fins i tot pot ser que pensis que no ets feliç perquè no tens cap de les dues coses. He conegut a gent que fins i tot diu saber molt bé d’on li ve tot, com si això fos ja la solució. Però el cert és que quan inicies teràpia has d’estar preparat per conèixer i reconèixer coses sobre tu mateix, que no hauries imaginat mai. Aquesta és la part difícil.

Jo vaig arribar a teràpia tan desmuntada que era capaç de riure, plorar i enfadar-me en un sol matí i amb la mateixa persona, i no sabia perquè ni com parar-ho. Així que després de comentar-ho mig en serio mig en broma, la meva mare i la meva germana em van animar a començar a veure un psicòleg esperant que m’ajudaria, però sense tampoc tenir molt clar com ni amb quins resultats.

Potser no va ser el millor començament, perquè no n’estava convençuda, però el primer dia de teràpia vaig veure clar que era on havia de ser. Era la primeríssima vegada que parlava amb un psicòleg i obria els meus pensaments, dubtes, sensacions, i va ser un dels dies més reveladors de la meva vida. Vaig assumir, admetre, dir en alt, una veritat tan greu com certa, una veritat que mai m’havia admès ni a mi mateixa. No m’havia intentat suïcidar, però m’havia passat pel cap. I no una, sinó varies vegades.

No crec que ningú estigui preparat per aquest moment. Però estàs malament. No saps cap on mirar i vas al psicòleg esperant que et doni una solució. I de cop, allà ho tens, escrit clarament, amb dues soles respostes possibles: si o no. En aquell moment vaig saber que no era una tonteria, que no ho havia fingit i que no estava exagerant. Necessitava anar al psicòleg i esbrinar perquè jo, apunt de fer els 26, amb carrera, sense problemes econòmics ni mancança en qualsevol altre barem dels que avui en dia marquen la nostra “normalitat”, estava marcant la casella del sí.

Dos anys després, i passades moltes males estones i dolors emocionals que he arribat a sentir a nivell físic, ja no vull marcar el sí. Ara vull viure, disfrutar de tot allò que sempre he volgut fer, i fer-ho amb la llibertat de creure en mi mateixa. D’estimar-me, de no avergonyir-me del que penso ni del que sóc. I feliç, molt feliç. Perquè conèixer-me és el millor que m’ha passat mai.

Anar al psicòleg no és fàcil. Hi ha qui pensa que amb fer el primer pas n’hi ha prou. Decidir fer teràpia, anar-hi un parell o tres de mesos, i tot arreglat. Però és molt més. Fer teràpia és enfrontar-te a tu mateix, lluitar contra les teves pròpies pors, pensaments apresos que entren en conflicte amb els sentiments interns, i sí, decidir iniciar el procés és important, però també has de decidir creure-hi, deixar-te anar, deixar-te curar. Sinó, més val que t’aixequis ara mateix i marxis, perquè quedar-se sense creure-hi és perdre el temps.

O queda’t. i descobreix tot lo millor que pot arribar a ser la teva vida. La decisió és únicament teva, però si em preguntes a mi, hi tens molt a guanyar i poc a perdre. Sigue leyendo →

Empecé la terapia con Meritxell unos meses después de que naciera mi hija. Ya en el embarazo me sentía removida y pensé que acudiría a ella si no estaba bien en el posparto. Su nacimiento coincidió con muchos cambios en mi vida, tanto internos como externos. Al no ser primeriza, tenía un niño de 4 años, no di tanta importancia al proceso del embarazo/parto/posparto y sufrí las consecuencias. Ansiedad, pensamientos oscuros, sensación de estar atrapada, desmotivación, falta de energía. Todo ello no era nuevo para mi. Desde mi primera crisis de ansiedad al terminar la carrera había tenido en diversas ocasiones problemas similares.

Meritxell me ayudó a relacionar situaciones vividas en la infancia y adolescencia con situaciones que en la vida adulta no sabía afrontar y confusiones que dificultaban mis relaciones con los demás y también conmigo misma. Hablamos de la muerte de mi padre que me había llevado a congelarme como método de supervivencia: no sentir para no sufrir, que tenía sentido en su momento pero que era un mecanismo obsoleto. En una sesión de EMDR sentí claramente como me había “hecho la muerta”, como un animal que se camufla de su enemigo, y las consecuencias que había tenido en mi vida. En otra sesión le hablé de la habitación oscura, ese lugar dentro de mi al que me daba miedo entrar, pero que evitarlo era también impedir el paso a una ventana que da a un jardín lleno de posibilidades.

Hablamos de todo lo que nos viene dado por la familia y la sociedad, y cuanto cuesta encontrar el camino propio, posicionarse a veces en contra de la expectativa. De lo difícil que es vivir la maternidad compatibilizándola con la pareja, con el trabajo, con la vida social. La contradicción de querer aprovechar cada minuto con los niños sabiendo que su infancia pasará y a la vez necesitar liberarnos del rol de madre, encontrar espacios propios. Es muy fácil hablar con Meritxell porque no es la figura fría de un terapeuta distante si no que habla de su experiencia, da su opinión, se muestra humana.

Terminé la terapia sintiéndome más fuerte, más capaz de dirigir mi propia vida, libre de decidir mi camino a cada paso. Y también consciente de las limitaciones, las impuestas y las propias, pero sin tanta lucha, más en paz y presente. Gracias Meritxell por ser profesional y persona, fuerte y vulnerable.

E.B.    22/8/2018

Trobada d’embarassades i famílies: Les emocions maternes

Espai per a famílies amb nadons i parelles que n’esperen un/a, on parlem sobre els aspectes emocionals durant l’embaràs i el part, de la importància del vincle amb el nadó, del procés de parella a família, on compartim vivències sobre la maternitat i la paternitat, etc. Un espai de trobada, reflexió i intercanvi per créixer junts com a mares, pares i famílies.

A càrrec de:  Meritxell Sánchez Costa, psicòloga perinatal i mare
(www.meritxellsanchez.com).

Adreçat a: Nadons de 0 a 3 anys.

Data: Dimecres, 14 de març, 10:30h

Entrada gratuïta (prèvia inscripció a la biblioteca)

Dins l’Espai Família i Nascuts per Llegir, ens trobem un dimecres al mes de 10,30h a 12h. Trobada d’embarassades i famílies amb nadons, a càrrec de la psicòloga perinatal Meritxell Sánchez. Biblioteca Municipal Ernest Lluch de Vilassar de Mar. Entrada lliure i gratuïta. Inscripció prèvia a la Biblioteca.

http://www.vilassardemar.cat/actualitat/agenda/espai-familia-trobada-dembarassades-i-families-amb-nadons

Desde la Asociación Española de Psicología Perinatal, de la que soy fundadora y miembro honorífico, os presentamos con ilusión el vídeo sobre la Campaña de Psicología Perinatal, que tiene como objetivo dar a conocer la Psicología Perinatal y el rol del psicólog@ perinatal.

El passat 5 de maig de 2016 naixia sense vida la nostra filla Mar, a les 28 setmanes de gestació. La vida se’ns va aturar de cop i no sabíem cap on anar. Vam tornar a casa i el dia a dia pesava molt. No tiràvem endavant. Tot era fosc, però teniem un fill de 3 anys que ens necessitava. Una amiga ens va parlar de la Meritxell. Casualment (o no) atenia al nostre mateix poble, i per mitja d’una professora de ioga ja coneixia la mort de la meva filla Mar. La seva intervenció amb nosaltres va ser clau. L’EMDR també. Llàgrimes, paraules, sentiments, tot sorgia en aquelles sessions. Maternitat, parella, dol… ho treballàvem tot. Poc a poc vam començar a veure la llum. Gairebé a un any de l’aniversari de la nostra filla només li podem dir una cosa a la Meritxell. GRÀCIES. Gràcies per fer-nos veure l’alegria que la nostra filla va aportar a la nostra vida mentre va ser amb nosaltres. Gràcies per ajudar-nos a nombrar-la, a naturalitzar el nostre dol, a saber gestionar les respostes (a vegades desafortunades) de coneguts i amics. Gràcies per donar-nos eines per explicar al nostre fill la prematura mort de la seva germana, i sobretot gràcies per ajudar-nos a caminar de nou pel camí de la vida junts i amb il.lusió, amb el record de la nostra filla acompanyant-nos sempre. Per tot això, gràcies, Meritxell.

Mireia Ledesma i Marc Monllor, 18 d’abril de 2017

Fotografia: Norma Grau