Archivo de la etiqueta: Testimonios

Testimonio

volarOs dejo con el testimonio de una de mis pacientes. Muchas gracias, Loli!

“No puedo dejar de llorar! No me puedo creer lo que me está pasando! No puede ser verdad! No puedes ser que mi Madre ya no esté con nosotros! No me lo creo! No puede ser verdad!!!, me repetía una y otra vez sin dejar de llorar.” Había fallecido mi Madre y sólo quien haya pasado por eso puede comprender cómo me sentía. No sólo era la pena de que ya no estuviera con nosotros lo que me ahogaba. Eran muchas, muchas cosas. Me sentía culpable de todo!. De no haberle dedicado el tiempo que necesitaba. De no haber sido cariñosa con ella. De no haberla entendido y comprendido. Incluso de no haberla querido la suficiente!!!. Con lo que yo quería y quiero a mi Madre!. Tenía la continua sensación de no haber sido buena hija. Hasta me sentía “culpable” de su muerte!!!. Sí, culpable por haber pedido a su equipo médico que le quitaran el dolor que estaba pasando, pues todos sabíamos que ese dolor ya no conducía a nada, sino a una agonía insufrible que no merecía la pena alargar.

Y así llegué a la consulta de Meritxell, con mucha mucha pena, rabia, dolor, culpabilidad, angustia y tristeza. Llegué perdida y llena de dolor, un dolor que me parecía imposible que se pudiera curar.

Me habían hablado de un método nuevo llamado EMDR. Me habían dicho que funcionaba muy bien para tratar casos de duelos “traumáticos”, y allí me planté, en la consulta de Meritxell, con todas mis frustraciones y pensando…no sé si funcionará.

Yo iba con ganas de encontrarme bien, mejor dicho, yo iba con la necesidad de poder sentir que yo no había sido mala hija, y mucho menos la culpable de la muerte de mi Madre!!!. Ardua tarea dado el estado en el que me encontraba.

Durante todas las sesiones que he tenido con Meritxell he descubierto cosas inimaginables. Entre otras cosas, he descubierto una infancia que (ahora lo sé), me había marcado más de lo que hubiera imaginado jamás. He descubierto a esa niña de mi infancia, la he conocido, escuchado, hablado con ella, y le he dado todo el cariño y comprensión que en su día no tuvo y que tanto estaba reclamando. Creo sinceramente, que éste ha sido un punto decisivo y muy importante en mi terapia.

No ha sido un camino fácil, no lo voy a negar, pero lo que sí ha sido muy muy fácil es haber tratado con Meritxell. Su dulzura, apoyo y comprensión ha hecho de la terapia un momento esperado durante toda la semana, pues a pesar de que a veces salía de allí bastante revuelta, como dice el refrán, después de la tempestad llega la calma. Y eso era justamente lo que me pasaba, que después me sentía en calma.

Con Meritxell y a través de la terapia EMDR, he descubierto muchas cosas que me van a servir de gran ayuda en mi vida diaria, pero sobre todo, he aprendido a que no me duela el Alma. Han desaparecido la  rabia, el dolor, la culpabilidad. Aunque la pena y la tristeza me acompañarán creo que siempre, sé que puedo vivir con ello.

Sé que cometí errores, …pero quién no los comete? Acaso no soy humana? Acaso el resto de las personas no cometen errores? Sé que no fui perfecta, …pero quién lo es? Sé que pude haber hecho las cosas mejor, lo sé, porque siempre se pueden hacer mejor, pero también sé que no fui tan mala hija, y que no cometí tantos errores.

Ahora soy capaz de asumir que mis errores fueron los normales, que mi comportamiento fue el normal, y que quise y cuidé a mi Madre lo mejor que supe. Ahora sé que a mi Madre le había llegado el momento de marchar, pero yo no estaba preparada. Eso lo sé ahora, ahora que estoy en paz conmigo misma.

Gracias por todo Meritxell.

Loli Gil

30 de mayo de 2013

La història de dues pèrdues gestacionals i la fi d’una lactància

Imagen

Avui crec que puc començar a escriure.

És la història de dues pèrdues i la fi d’una lactància.

Però primer us faig una mica d’història, sóc una dona fa 37 anys, metge fa 13 i mare fa quasi 6. Quan vaig parir no pensava en parts respectats, en el respecte que necessita el nadó, a esperar els processos; llavors tenia clar que pariria a un hospital controlada, tenia clar que donaria el pit però no tenia pensat quant de temps, mai m’havia imaginat que podia fer una lactància de quasi cinc anys, com ha estat la meva.

Tot aquest camí l’he fet després, gràcies a en Pol, el meu fill, i també gràcies a les dues pèrdues que van venir després, i a qui sempre ha estat fent el camí amb mi, en Xavier, gràcies amor.

Tenir en Pol a les mans em va fer sentir coses que em van fer replantejar-me la vida. Tenir-lo als braços i sentir que aquell era el lloc que li pertanyia, malgrat tots els comentaris de la gent… Gràcies a ell he descobert que el món de la dóna es molt més que el que ens venen, i que la suposada igualtat no és real (i ho diu una feminista convençuda), perquè homes i dones som diferents, perquè només nosaltres parim, i parir no és una malaltia, i la criança és una cosa que cal viure, no només sobreviure,  com acabem fent per culpa de com està muntat el sistema.

Mentre feia tot aquest proces vam decidir que volíem ser quatre, però les coses no sempre són com les vols, i el meu segon embaràs no va seguir endavant, vaig tenir una pèrdua, vaig anar a urgències i, a la eco, no es veia embrió. Van decidir fer el què diem conducta expectant, i vaig tornar a casa a fer repòs i a esperar per a fer una altra eco per a valorar com anava la cosa, però el meu cos ja veia que el procés no tirava endavant, i aquella mateixa nit les pèrdues es van fer més grans i el dolor també. Vaig tornar a urgències i em van programar per a fer un legrat. En aquell moment tampoc havia fet el camí ni el proces d’elaborar una pèrdua perinatal, i no em vaig plantejar des de la meva vessant de metge que tampoc calia intervenció, i em vaig dir que era normal, això passa, hi ha una pèrdua per cada quatre gestacions… com en moltes dones, aquella pèrdua no va ser reconeguda. Llavors no ho era per a mi ni, en gran manera, tampoc per a la gent del meu voltant, però sobretot jo no em vaig deixar sentir-la. Suposo que en certa manera vaig congelar el dol.

Un temps després vam tornar a intentar-ho, i ho vam aconseguir. Les gestacions, després d’una pèrdua, són molt diferents: has perdut la innocència, sempre tens la por al cos, i a la vegada no et deixes a tu mateixa sentir-la, perquè penses que això tampoc és bo i que cal ser positiu… Cada vegada que vas al lavabo comproves amb por que no has sagnat… Intentava viure dia a dia sense pensar molt més enllà per a no angoixar-me.

Però la vida em va donar una altra preocupació: la mort del meu avi. Aquella pèrdua em va fer viure de manera diferent el fet d’estar embarassada, pensava que la vida és així uns vénen i d’altres se’n van… Però el dia maleït va arribar… i novament vaig sagnar: nova visita a urgències, i un altre cop la gestació no tirava endavant.

Per aquelles dates ja havia arribat a les meves mans el llibre La cuna vacia (gràcies, Meritxell) i vaig decidir que esperaria que el meu cos sàviament digues prou. Va trigar, crec que unes dues setmanes, ara en la distància el temps es fa tan difícil de comptar. El que recordo és que em van servir, em van servir per a plorar, per a assumir que em tornava a passar, per a sentir el patiment que no m’havia deixat sentir la primera vegada, per a deixar-me acompanyar, en la meva soledat.

El dia va arribar. Els dolors no van ser tant dolorosos com el dolor intern, i vaig sagnar com mai vaig pensar que es podia fer, i em van acompanyar, i en Pol em va acompanyar i molt, em va cuidar i va ser part del proces. Però ell va patir també una pèrdua: un o dos dies després els meus pits van deixar de produir llet, el pobre que em va respectar molt durant el procés, quan em va demanar “ma” com ell deia, va trobar que el seu consol ja no hi era, i em va dir: «mama, ja no fa lleteta», i vaig dir-li que em sabia molt greu, i va plorar, li vaig dir que si volia podia seguir fent el pit, i ho va provar, però ja no era el mateix, i tots dos vam plorar. No m’havia imaginat que faria una lactància de cinc anys (fins i tot després havia somiat a fer lactància en tàndem, que no va poder ser), però tampoc no m’havia imaginat acabar deslletant d’aquella manera…

Novament, en Pol i en Xavier em van ajudar a fer el camí i ara som aquí, aturats, desitjant coses que no arriben, però intentant viure cada dia, que és el que compta.

El món es tossut i tot ho posa difícil, però de vegades les coses senzilles, i el propi camí en si mateix, són meravellosos, i val la pena, val molt la pena, viure la vida cada dia, sense esperar grans coses, perquè les petites són molt importants.

R.