Testimonios

Futur

Començar la teràpia, és el primer pas. És com ser alcohòlic i admetre que ho ets. Amb la diferència que quan un reconeix l’alcoholisme sap què és el que li passa, sap que el que li fa mal és l’alcohol. Quan comences a anar al psicòleg en canvi, ho fas perquè no estàs bé, però no saps perquè.

Segurament penses que estàs deprimit perquè la teva parella no et fa cas, o perquè no et motiva la teva feina, fins i tot pot ser que pensis que no ets feliç perquè no tens cap de les dues coses. He conegut a gent que fins i tot diu saber molt bé d’on li ve tot, com si això fos ja la solució. Però el cert és que quan inicies teràpia has d’estar preparat per conèixer i reconèixer coses sobre tu mateix, que no hauries imaginat mai. Aquesta és la part difícil.

Jo vaig arribar a teràpia tan desmuntada que era capaç de riure, plorar i enfadar-me en un sol matí i amb la mateixa persona, i no sabia perquè ni com parar-ho. Així que després de comentar-ho mig en serio mig en broma, la meva mare i la meva germana em van animar a començar a veure un psicòleg esperant que m’ajudaria, però sense tampoc tenir molt clar com ni amb quins resultats.

Potser no va ser el millor començament, perquè no n’estava convençuda, però el primer dia de teràpia vaig veure clar que era on havia de ser. Era la primeríssima vegada que parlava amb un psicòleg i obria els meus pensaments, dubtes, sensacions, i va ser un dels dies més reveladors de la meva vida. Vaig assumir, admetre, dir en alt, una veritat tan greu com certa, una veritat que mai m’havia admès ni a mi mateixa. No m’havia intentat suïcidar, però m’havia passat pel cap. I no una, sinó varies vegades.

No crec que ningú estigui preparat per aquest moment. Però estàs malament. No saps cap on mirar i vas al psicòleg esperant que et doni una solució. I de cop, allà ho tens, escrit clarament, amb dues soles respostes possibles: si o no. En aquell moment vaig saber que no era una tonteria, que no ho havia fingit i que no estava exagerant. Necessitava anar al psicòleg i esbrinar perquè jo, apunt de fer els 26, amb carrera, sense problemes econòmics ni mancança en qualsevol altre barem dels que avui en dia marquen la nostra “normalitat”, estava marcant la casella del sí.

Dos anys després, i passades moltes males estones i dolors emocionals que he arribat a sentir a nivell físic, ja no vull marcar el sí. Ara vull viure, disfrutar de tot allò que sempre he volgut fer, i fer-ho amb la llibertat de creure en mi mateixa. D’estimar-me, de no avergonyir-me del que penso ni del que sóc. I feliç, molt feliç. Perquè conèixer-me és el millor que m’ha passat mai.

Anar al psicòleg no és fàcil. Hi ha qui pensa que amb fer el primer pas n’hi ha prou. Decidir fer teràpia, anar-hi un parell o tres de mesos, i tot arreglat. Però és molt més. Fer teràpia és enfrontar-te a tu mateix, lluitar contra les teves pròpies pors, pensaments apresos que entren en conflicte amb els sentiments interns, i sí, decidir iniciar el procés és important, però també has de decidir creure-hi, deixar-te anar, deixar-te curar. Sinó, més val que t’aixequis ara mateix i marxis, perquè quedar-se sense creure-hi és perdre el temps.

O queda’t. i descobreix tot lo millor que pot arribar a ser la teva vida. La decisió és únicament teva, però si em preguntes a mi, hi tens molt a guanyar i poc a perdre.

No crec que tots ho passem igual, però en definitiva és un camí tumultuós, i has d’estar preparat. A mi no em va avisar ningú. Ni de la duresa del viatge, ni de quant duraria. Igual que tampoc ningú em va dir lo bé que podria arribar a estar quan comencés a “veure la llum”.

Potser per això, el millor moment de la meva teràpia va ser sens dubte la primera vegada que vaig veure la llum al final del túnel. És una metàfora que sempre fa servir la Meritxell per explicar el procés i que sempre he pensat que era molt adient. Per a mi, no era un túnel, era un bosc, vell, fosc, humit, ple de trampes i arbres amb branques llargues i cargolades que impedien avançar, i que quan ho aconseguies, tant sols avançaves uns metres, i el camí tornava a desaparèixer.

Vaig passar així mesos, fins i tot arribant a pensar que allò no estava funcionant. Que tan sols m’estava fent més mal cada vegada tocant temes que havien quedat adormits i que ara reactivava sense tenir molt clar per a què. Però això és curar-se. Veure, descobrir què t’ha estat fent mal tot aquest temps, entrar tu mateix dins els teus pensaments i trobar els monstres és el primer pas. Fa mal, et deixa atabalat, desconcertat, amb més dubtes dels que tenies a l’inici, però com em deien de petita “si pica cura”. I pica, molt.

I llavors, un dia, no saps com ni perquè, comences a millorar. I comences a sentir-te millor. I comences a adonar-te’n de que allò que has estat fent realment funcionava.

És fàcil pensar en aquell moment que ja estàs bé, com si t’haguessis curat del tot, però és un pic d’eufòria només. No ets encara al final del túnel, però és una petita mostra de com serà sortir del bosc i que la llum del sol t’escalfi la pell. I t’ha de servir per agafar forces per a la resta del viatge. Hi ha moments (perquè et passarà varies vegades) en que et pots sentir frustrat de tornar enrere, però de debò, pren-t’ho com un petit regal, una petita visió de l’èxit. A mi em va ajudar, perquè de sobte creia en mi, creia en que era possible estar bé de nou, recuperar qui jo era, i aquesta és una de les moltes armes increïbles de què et dota la teràpia.

Has de saber que la teràpia no és una fórmula màgica de la felicitat, ni una solució definitiva, acabades les visites al psicòleg, acabat el tractament. És un entrenament per a la marató de la vida. Amb moments àlgids i moments on voldràs plegar, perquè creies que ja eres capaç, i de cop t’adones que hi ha un altre obstacle i la vida et torna a posar a prova.

I segurament això et farà dubtar de tot. De si realment has après i retingut tot el tractament o si tant sols ha estat una il·lusió passatgera. Però fes-me cas, aferra’t a allò que has adquirit, a la convicció de que ho has superat i que ara prens decisions amb una perspectiva més adulta, més centrada. I veuràs que de cop amaina la tempesta i torna a sortir el sol, i sense adonar-te’n ets un pas més a prop de ser feliç per sempre. I dic per sempre, perquè feliç ja ho seràs, perquè sabràs una cosa que no sap ningú més, i és que la vida és un lloc meravellós i ple de coses increïbles esperant a ser descobertes. Això sí, t’has d’entrenar per a córrer aquesta increïble marató, i això és precisament el que faràs a teràpia. Preparar-te per la gran carrera, la gran aventura de la teva vida.

Avui fa ja més de 6 mesos que he acabat la teràpia, estic tranquil·la, centrada i tot i que tinc els meus dies baixos, sé que estic bé. Perquè estar bé no consisteix en ser feliç i pensar que tot és meravellós el 100% del temps, sinó que tracta de que estiguis bé amb tu mateix, et deixis ser feliç i també deixar-te entristir en moments durs, o posar-te nerviós quan tens pressió, però de forma que visquis la teva vida de manera sense exageracions ni altibaixos de mareig, ni inestabilitats emocionals permanents, ni relacionades amb un aspecte concret de la teva vida.

En aquests sis mesos, se m’han presentat problemes que abans m’haguessin enfonsat, i sí, ho he passat malament, però ni de bon tros tant com ho hagués passat de no haver anat al psicòleg, i definitivament no he reaccionat ni respost de la mateixa manera. I de debò que saber que passarà, que tornaràs a estar millor, aquella força que et ve del centre de la panxa, que et diu, tu pots, és el més valuós que he tingut mai. I això és el que et dóna la teràpia. O millor dit, el que trobaràs tu sol dins teu gràcies a la teràpia, que per a mi encara és millor.

Hi ha qui no entén l’EMDR. I ho puc arribar a comprendre. Som així, dubtem d’allò que no entenem, i t’asseguro que a la velocitat que processava el meu cap i les coses que se m’acudien durant el processament, era incapaç moltes vegades d’entendre’m a mi mateixa. Però perquè no ho entenguis o no sàpigues on va, no significa que no sigui bo. Aquesta és una de les grans lliçons que he après fent teràpia. Això i que t’has de deixar anar i deixar-te disfrutar si vols ser feliç, perquè està clar que controlant-ho tot i allunyant-te d’allò que tens marcat com a “perillós” de ben segur que no ho aconseguiràs, o s’hi assemblarà, però et perdràs tantes coses increïbles! Així que deixa estar la por, confia en la psicòloga, ella et donarà la mà quan caiguis i t’ajudarà a recuperar-te, aquesta és la part bona de ser aquí. Que no faràs aquest viatge sol.

Deixa’t guiar, deixa’t sentir, creu en que pots aconseguir-ho i disfruta del viatge. Perquè si tens la mateixa sort que jo, descobriràs la gran persona que portes dins. T’ho dic de debò, prepara’t per conèixer la persona més interessant que coneixeràs mai, tu.

Des d’aquí, al final del túnel, et somric feliç amb la certesa que aviat seràs a aquest cantó tu també i podràs apreciar com jo les coses tan increïbles que et depara el futur.

Molta sort.

M.M.    Barcelona, 27 de març 2013

volar“No puedo dejar de llorar! No me puedo creer lo que me está pasando! No puede ser verdad! No puedes ser que mi Madre ya no esté con nosotros! No me lo creo! No puede ser verdad!!!”, me repetía una y otra vez sin dejar de llorar. Había fallecido mi Madre y sólo quien haya pasado por eso puede comprender cómo me sentía. No sólo era la pena de que ya no estuviera con nosotros lo que me ahogaba. Eran muchas, muchas cosas. Me sentía culpable de todo!. De no haberle dedicado el tiempo que necesitaba. De no haber sido cariñosa con ella. De no haberla entendido y comprendido. Incluso de no haberla querido la suficiente!!!. Con lo que yo quería y quiero a mi Madre!. Tenía la continua sensación de no haber sido buena hija. Hasta me sentía “culpable” de su muerte!!!. Sí, culpable por haber pedido a su equipo médico que le quitaran el dolor que estaba pasando, pues todos sabíamos que ese dolor ya no conducía a nada, sino a una agonía insufrible que no merecía la pena alargar.

Y así llegué a la consulta de Meritxell, con mucha mucha pena, rabia, dolor, culpabilidad, angustia y tristeza. Llegué perdida y llena de dolor, un dolor que me parecía imposible que se pudiera curar.

Me habían hablado de un método nuevo llamado EMDR. Me habían dicho que funcionaba muy bien para tratar casos de duelos “traumáticos”, y allí me planté, en la consulta de Meritxell, con todas mis frustraciones y pensando…no sé si funcionará.

Yo iba con ganas de encontrarme bien, mejor dicho, yo iba con la necesidad de poder sentir que yo no había sido mala hija, y mucho menos la culpable de la muerte de mi Madre!!!. Ardua tarea dado el estado en el que me encontraba.

Durante todas las sesiones que he tenido con Meritxell he descubierto cosas inimaginables. Entre otras cosas, he descubierto una infancia que (ahora lo sé), me había marcado más de lo que hubiera imaginado jamás. He descubierto a esa niña de mi infancia, la he conocido, escuchado, hablado con ella, y le he dado todo el cariño y comprensión que en su día no tuvo y que tanto estaba reclamando. Creo sinceramente, que éste ha sido un punto decisivo y muy importante en mi terapia.

No ha sido un camino fácil, no lo voy a negar, pero lo que sí ha sido muy muy fácil es haber tratado con Meritxell. Su dulzura, apoyo y comprensión ha hecho de la terapia un momento esperado durante toda la semana, pues a pesar de que a veces salía de allí bastante revuelta, como dice el refrán, después de la tempestad llega la calma. Y eso era justamente lo que me pasaba, que después me sentía en calma.

Con Meritxell y a través de la terapia EMDR, he descubierto muchas cosas que me van a servir de gran ayuda en mi vida diaria, pero sobre todo, he aprendido a que no me duela el Alma. Han desaparecido la  rabia, el dolor, la culpabilidad. Aunque la pena y la tristeza me acompañarán creo que siempre, sé que puedo vivir con ello.

Sé que cometí errores, …pero quién no los comete? Acaso no soy humana? Acaso el resto de las personas no cometen errores? Sé que no fui perfecta, …pero quién lo es? Sé que pude haber hecho las cosas mejor, lo sé, porque siempre se pueden hacer mejor, pero también sé que no fui tan mala hija, y que no cometí tantos errores.

Ahora soy capaz de asumir que mis errores fueron los normales, que mi comportamiento fue el normal, y que quise y cuidé a mi Madre lo mejor que supe. Ahora sé que a mi Madre le había llegado el momento de marchar, pero yo no estaba preparada. Eso lo sé ahora, ahora que estoy en paz conmigo misma.

Gracias por todo Meritxell.

Loli Gil

30 de mayo de 2013

heart shape on stomachAvui crec que puc començar a escriure.

És la història de dues pèrdues i la fi d’una lactància.

Però primer us faig una mica d’història, sóc una dona fa 37 anys, metge fa 13 i mare fa quasi 6. Quan vaig parir no pensava en parts respectats, en el respecte que necessita el nadó, a esperar els processos; llavors tenia clar que pariria a un hospital controlada, tenia clar que donaria el pit però no tenia pensat quant de temps, mai m’havia imaginat que podia fer una lactància de quasi cinc anys, com ha estat la meva.

Tot aquest camí l’he fet després, gràcies a en Pol, el meu fill, i també gràcies a les dues pèrdues que van venir després, i a qui sempre ha estat fent el camí amb mi, en Xavier, gràcies amor.

Tenir en Pol a les mans em va fer sentir coses que em van fer replantejar-me la vida. Tenir-lo als braços i sentir que aquell era el lloc que li pertanyia, malgrat tots els comentaris de la gent… Gràcies a ell he descobert que el món de la dóna es molt més que el que ens venen, i que la suposada igualtat no és real (i ho diu una feminista convençuda), perquè homes i dones som diferents, perquè només nosaltres parim, i parir no és una malaltia, i la criança és una cosa que cal viure, no només sobreviure,  com acabem fent per culpa de com està muntat el sistema.

Mentre feia tot aquest proces vam decidir que volíem ser quatre, però les coses no sempre són com les vols, i el meu segon embaràs no va seguir endavant, vaig tenir una pèrdua, vaig anar a urgències i, a la eco, no es veia embrió. Van decidir fer el què diem conducta expectant, i vaig tornar a casa a fer repòs i a esperar per a fer una altra eco per a valorar com anava la cosa, però el meu cos ja veia que el procés no tirava endavant, i aquella mateixa nit les pèrdues es van fer més grans i el dolor també. Vaig tornar a urgències i em van programar per a fer un legrat. En aquell moment tampoc havia fet el camí ni el proces d’elaborar una pèrdua perinatal, i no em vaig plantejar des de la meva vessant de metge que tampoc calia intervenció, i em vaig dir que era normal, això passa, hi ha una pèrdua per cada quatre gestacions… com en moltes dones, aquella pèrdua no va ser reconeguda. Llavors no ho era per a mi ni, en gran manera, tampoc per a la gent del meu voltant, però sobretot jo no em vaig deixar sentir-la. Suposo que en certa manera vaig congelar el dol.

Un temps després vam tornar a intentar-ho, i ho vam aconseguir. Les gestacions, després d’una pèrdua, són molt diferents: has perdut la innocència, sempre tens la por al cos, i a la vegada no et deixes a tu mateixa sentir-la, perquè penses que això tampoc és bo i que cal ser positiu… Cada vegada que vas al lavabo comproves amb por que no has sagnat… Intentava viure dia a dia sense pensar molt més enllà per a no angoixar-me.

Però la vida em va donar una altra preocupació: la mort del meu avi. Aquella pèrdua em va fer viure de manera diferent el fet d’estar embarassada, pensava que la vida és així uns vénen i d’altres se’n van… Però el dia maleït va arribar… i novament vaig sagnar: nova visita a urgències, i un altre cop la gestació no tirava endavant.

Per aquelles dates ja havia arribat a les meves mans el llibre La cuna vacia (gràcies, Meritxell) i vaig decidir que esperaria que el meu cos sàviament digues prou. Va trigar, crec que unes dues setmanes, ara en la distància el temps es fa tan difícil de comptar. El que recordo és que em van servir, em van servir per a plorar, per a assumir que em tornava a passar, per a sentir el patiment que no m’havia deixat sentir la primera vegada, per a deixar-me acompanyar, en la meva soledat.

El dia va arribar. Els dolors no van ser tant dolorosos com el dolor intern, i vaig sagnar com mai vaig pensar que es podia fer, i em van acompanyar, i en Pol em va acompanyar i molt, em va cuidar i va ser part del proces. Però ell va patir també una pèrdua: un o dos dies després els meus pits van deixar de produir llet, el pobre que em va respectar molt durant el procés, quan em va demanar “ma” com ell deia, va trobar que el seu consol ja no hi era, i em va dir: «mama, ja no fa lleteta», i vaig dir-li que em sabia molt greu, i va plorar, li vaig dir que si volia podia seguir fent el pit, i ho va provar, però ja no era el mateix, i tots dos vam plorar. No m’havia imaginat que faria una lactància de cinc anys (fins i tot després havia somiat a fer lactància en tàndem, que no va poder ser), però tampoc no m’havia imaginat acabar deslletant d’aquella manera…

Novament, en Pol i en Xavier em van ajudar a fer el camí i ara som aquí, aturats, desitjant coses que no arriben, però intentant viure cada dia, que és el que compta.

El món es tossut i tot ho posa difícil, però de vegades les coses senzilles, i el propi camí en si mateix, són meravellosos, i val la pena, val molt la pena, viure la vida cada dia, sense esperar grans coses, perquè les petites són molt importants.

R.M.

newborn-victoria-penafiel-nadons-7-710x473Me ha costado mucho sentarme a escribir estas líneas, pero en verdad creo que es importante que lo haga por que puede ayudar a mujeres que estén pasando por lo mismo que pasé yo.

Hace 18 meses nació mi primera hija, y como muchas otras mujeres viví un parto con violencia, desinformación, infantilización,… Mi hija y yo salimos vivas del parto, pero eso no quería decir que todo estuviera bien. A medida que pasaban los días los recuerdos del parto me atormentaban cada vez más, tenía una gran sensación de vacío, sentía que me habían robado algo muy muy importante. Cada vez me obsesionaba más, lloraba recordándolo, tenía pesadillas que no me dejaban dormir, sentía una gran ira y a la vez una gran tristeza.

En mi entorno no lo entendían, “olvídalo, ya pasó”, “lo importante es que las dos estéis bien”… eran las frases típicas, pero no era verdad, yo no estaba bien y con el paso de los días empeoraba, tenía más ansiedad, más pesadillas,… me había vuelto irritable, malhumorada, solitaria, la única compañía que quería era la de mi hija, estaba enfadada con el mundo por lo que me había pasado y cuando estaba desbordada por la situación encontré la respuesta en un comentario de facebook, una mamá pedía ayuda relatando una situación como la mía y una de las respuestas era de una madre que había superado la misma situación y recomendaba a una psicóloga, Meritxell Sánchez.

Estuve unos días para reunir el valor de pedir ayuda, envié un mensaje a Meritxell explicándole mi situación y ella respondió ofreciéndome su ayuda. Después de casi un mes conseguí reunir  el valor para pedirle una cita, mi hija tenía entonces 14 meses y yo estaba sufriendo demasiada ansiedad.

La terapia con EMDR me ha ayudado muchísimo, y además de eficaz ha sido rapidísima, en muy pocas sesiones mi ansiedad a desaparecido, ya no me siento enfadada, evidentemente sigo sin estar contenta con mi experiencia de parto, pero ahora esas emociones no me dominan, no controlan mi vida, ahora me siento con fuerzas y ganas de seguir hacia adelante, las pesadillas se fueron, la ansiedad desapareció y ahora puedo contar mi parto sin llorar, sin temblar, sin revivir la emoción.

¡Gracias Meritxell por ayudarme a reencontrarme!

Teresa Fernández. Febrero de 2014

stock-photo-9949748-mental-health-wordsSiempre me consideraba una persona fuerte que podía conseguir lo que quisiera. ¿A qué precio? Me consideraba feliz o por lo menos contenta… en fin tenía éxito laboral, amigos, hobbies y… muy poco tiempo. Siempre andaba estresada.

Perseguía con desesperación ser lo que consideraba una persona exitosa, capaz de hacerlo todo, pensé si demuestro a todo el mundo y también a mí misma lo que soy capaz de hacer, acabaría siendo feliz, respetada y me sentiría segura. Visto desde mi punto de vista de hoy, era evidente que tenía que estrellarme. También cierto es, y ya de alguna manera siempre lo había sabido, que era una excusa para no cuestionar mi vida, yo misma no me dejaba tiempo para ello.

Pues bien, sin saber cómo ni por qué me iba desmotivando hasta acabar en un estado de total desesperación e impotencia. Mi cerebro a veces me engaña y lo tiendo a recordar como si me hubiera caído de golpe en un agujero negro, pero no es cierto, era un proceso largo, no sabría decir cuándo empezó. Lo iba negando hasta que realmente llegué a ese punto de no poder más.

El agujero para mí no era sentirme muy triste o algo así, también me pasaba, pero lo peor de todo era que a partir de algún momento ni siquiera sabía ya cómo me sentía ni mucho menos por qué. Había desconectado de mi misma y no tenía idea de qué me pasaba, ni cómo o con qué luchar. Estoy acostumbrada a problemas y a buscar soluciones de manera metódica, pero allí me encontraba ante una cosa tan difusa, no veía ningún motivo claro para mi estado y ni siquiera tenía claro cuál era mi estado… tenía que acudir a un profesional que me lo explicara y me ayudara. Así no podía seguir y no sabía a dónde tirar.

Acabé en la consulta de Meritxell, insegura, a ver que me esperaba allí. Ojalá no se ría la psicóloga de mis problemillas, ojalá no me mire mal… eran unas de mis preocupaciones…. No hizo nada de eso y hoy sé que mis problemas y yo sí valemos ser escuchados y ser tenidos en cuenta. Todos valemos tener un oído abierto para lo que nos preocupa.

En fin, y cómo no, todo venía de antes, experiencias de mi infancia, juventud, exparejas…, una serie de lo que llaman traumas y microtraumas, que he ido tapando y escondiendo en un lejano rincón de mi alma. Menos mal que tarde o temprano la Caja de Pandora se abre sola… sino probablemente aún estaría locamente buscando el éxito profesional para olvidarme de mi existencia.

Durante mi terapia volví a todos esos recuerdos dolorosos para digerir lo que en su momento no he podido, o bien porque era muy pequeña o porque era demasiado grave o por lo que sea. A todos nos pasa supongo que nos encontramos a lo largo de la vida con situaciones que nos pueden.

A veces hablan de vaciar la mochila que llevamos con nosotros, me gusta la expresión porque describe muy bien lo que he vivido. Con cada sesión me sentía un poco más ligera y más fuerte también. Todo este peso que inconscientemente llevaba siempre conmigo desaparecía porque me di cuenta de lo que hace años era grave, hasta traumático ahora ya no lo es pero como no me había atrevido a mirar hacia atrás y enfrentarme a ello no podía saberlo.

Hoy ya no tengo tanto la necesidad de demostrar nada a nadie, ni tengo esa convicción de tener que trabajar duro y renunciar a mis necesidades y deseos para merecer el cariño de los demás, ni me siento inferior a nadie. Me atrevo a ser auténtica y sobre todo he recuperado la ilusión por las cosas bellas de este mundo. La vida es un regalo y casi lo había olvidado. 🙂

J.Z.  Mayo de 2014

copy-flor.jpegFa temps que volia canviar, no m’agradava la meva manera de prendrem les coses i la meva actitud davant la vida i a sobre, cada cop era pitjor ja que no només m’afectava psicològicament si no que també físicament, em posava malalta. Jo sola ho havia intentat però no ho aconseguia, necessitava ajuda. La meva germana em va dir que coneixia una psicòloga que es diu Meritxell Sánchez Costa i que li havien donat bones referències. Per a mi ha sigut un tornar a començar en la meva vida, estic vivint la vida amb les situacions de sempre però la meva actitud envers a elles a canviat per a bé, per a molt bé. Quan diuen que les persones no canvien, penso que no és cert, si un ho vol de veritat ho pot fer, pots aconseguir el que et proposis i si no pots demana ajuda. Gràcies per la teva ajuda, Meritxell.

Esperança E. G.  22 de maig de 2014

IMG_796066253274821“Vaig arribar a la consulta de la Meritxell després de la mort dels meus pares. Recordo que en la primera sessió vaig viure amb molta angoixa qualsevol evocació de records, amb la segona sessió vaig passar d’una angoixa profunda a una pau interior serena i tranquil·la. La tercera i quarta sessió vaig viure-les d’una manera molt diferent; va desaparèixer el dolor i l’angoixa i vaig recordar amb distància, amor i serenitat els meus pares. La veritat és que en poc temps he passat de sentir desesperació a sentir una tranquil·litat i un equilibri total. Ha estat una teràpia molt efectiva i ràpida.” (Laia)  Juny de 2014

IMG_1551Em dic Ariadna i tinc 17 anys. Vaig començar 1er de Batxillerat amb molta il·lusió i ganes, però no em va anar com em pensava. Vaig tenir problemes amb els meus pares i finalment vaig estar a punt de tocar fons. Em veia molt desanimada. El meu pare ho va notar i em va recomanar anar a un psicòleg perquè creia que ell no em podia ajudar. Vaig començar una teràpia que, a més de fer que estigués més animada, em va fer recuperar l’optimisme. Vaig començar a ser més jo mateixa, a expressar-me amb facilitat i sobretot a parlar amb els meus pares, apropar-me a ells i millorar la nostra relació. M’he notat més alliberada. Ara no em costa somriure.  Ariadna Neira, 28 de juliol de 2014

Martí a GramuntellTe hago llegar lo que he escrito. Espero que sirva para que otras personas sepan que existe una salida para cualquier dificultad que nos plantea la vida. Y, sobretodo, que con tú ayuda es mucho más fácil encontrarla. Gracias por todo!!

“Todos mis deseos se habían cumplido cuando a los seis años de casarme y tener mi negocio propio, me quedé embarazada. Nunca pensé que aquella felicidad que sentía sería mi futura desgracia. Un indeseable posparto, hizo desmoronar toda aquella felicidad, que sin saberlo, había sido durante todo ese tiempo, una ilusión óptica. El dolor físico de la episiotomía, el no tener conocimiento sobre la lactancia materna, etc.., me hicieron sentir rechazo hacia mi hijo. Sentía que me dominaba, que me maltrataba al darle el pecho, porque era muy doloroso…Llegué a odiarlo y querer volver al trabajo para que aquel dolor desapareciera.

A través de Meritxell conocí la verdad. El hecho de haber sido una niña enfermiza, con miedo al rechazo y al fracaso, me hizo ser sumisa y vulnerable, con todos los que me rodeaban. Gracias a ella, me dí cuenta que era capaz de hacer las cosas y que tenía valor suficiente para plantarle cara a la vida.

Ahora he conseguido resurgir de mis cenizas y me siento con fuerza para seguir viviendo al lado de los que me quieren”. Elena Nogueira (noviembre de 2014)

camí Selva negraDe formació sóc psicòloga, però mai havia anat al psicòleg. Tot i que no m’hi he dedicat professionalment, el fet d’haver estudiat la ment humana teòricament m’havia de donar certa apertura de mires a l’hora de proposar-me ser la pacient… Però quan em vaig plantejar fer-ho, vaig tenir por. En els últims anys hi havia pensat varies vegades per diferents motius, però mai trobava el moment idoni. Va ser quan vaig perdre a la meva mare de forma traumàtica que m’hi vaig veure abocada… quan el meu món es fa enfonsar i em vaig sentir sense el control sobre el que sentia, el que pensava, el que deia, i com el meu cos reaccionava. Només volia sentir-me millor i buscar la manera més ràpida i efectiva de tornar a ser la que era abans de la pèrdua.

Vaig fer teràpia EMDR durant uns mesos, i a pesar del pànic que tenia d’enfrontar-me a tot el que em feia mal, enseguida vaig començar a notar canvis i a millorar emocionalment. Enseguida vaig deixar de tenir pensaments invasius que em provocaven dolor, i a mirar la vida enlloc d’amagar-me’n. Tal grata va ser l’experiència, que vaig decidir continuar uns mesos més però ja per tractar altres temes no relacionats amb el meu dol. Tot i que inicialment no coneixia la tècnica, vaig entendre que la podia fer extensiva a múltiples facetes de la meva vida com les relacions interpersonals, la millora d’habilitats o inclús la feina. Ara penso que sense ser-ne conscient en aquell moment, vaig estar lligant moltes peces que tenia disperses des de feia molt de temps.

Ara fa 2 anys que vaig acabar les sessions. A dia d’avui segueixo pensant que ha sigut una de les experiències més enriquidores de la meva vida. Amb els ulls tancats recomano l’experiència tant a persones que estan passant per un moment difícil, com a persones que senzillament es volen conèixer millor i millorar ja sigui petits o grans aspectes de la seva vida.

I ara que miro enrere veig que al principi de la teràpia estava totalment equivocada… després de superar la mort de la meva mare mai vaig aconseguir ser la que era abans de la pèrdua: tot i que pugui semblar una paradoxa, a dia d’avui la meva vida és molt millor de la que era abans i veig la vida amb uns altres ulls. Uns ulls molt més oberts i feliços.

Gràcies Meritxell!

I.M. Gener de 2015

Primavera a Collsacabra

Vaig arribar a la Meritxell perquè sentia que necessitava ajuda per poder solucionar coses que m’havien passat durant la meva vida. Al principi em va costar prendre la decisió de buscar ajuda, perquè pensava: Tampoc estic tant malament com per anar al psicòleg. Fins que va arribar un moment que sabia que tindre una persona que m’acompanyés i que em donés eines per poder resoldre experiències que havien quedat bloquejades, m’ajudaria. Vaig trobar a la Meritxell per internet, però va ser curiós perquè vaig trobar una pàgina que havia escrit però de manera personal, no era professional, i allà vaig veure que la seva experiència de vida l’havia portat a treballar ajudant a resoldre problemes com els meus. La vaig sentir molt propera i molt humana, i em va donar confiança per fer el primer pas i enviar-li un mail per demanar visita amb ella.

Des del primer dia que ens vam veure em vaig sentir molt còmode amb la Meritxell, sentia que estava al meu costat d’una manera sincera i que  escoltava cada paraula que jo li deia sense sentir-me jutjada. M’he sentit molt ben acompanyada en tot moment.
Quan vaig començar la teràpia reconec que em vaig quedar sorpresa amb l’EMDR. De cop van començar a aflorar tot de sensacions, pensaments, imatges…molts cops imatges molt oníriques, sense cap filtre. Durant les sessions i desprès d’elles, era com tot allò que havia estat intentant ocultar perquè no havia sabut resoldre, allò que havia amagat sota l’estoreta del meu cervell, sortia sense cap mena de barrera, no ho podia aturar. Sentia pors, angoixa..i no sabia d’on sortien. La Meritxell, que ja havia acompanyat molt processos em va dir que a mesura que anéssim avançant tot es recol·locaría al seu lloc. El que vaig trobar molt valuós també, va ser que fins que jo no vaig anar resolent i entenen tot el procés la Meritxell no va interpretar res, va ser molt pacient i respectuosa amb el meu procés, i jo vaig sentir en tot moment que era jo qui estava resolent, i que anàvem al meu ritme, i que la Meritxell era una acompanyant de tot allò que jo estava vivint. És una de les coses que més m’agraden d’aquesta teràpia  i de la Meritxell, que no hi ha una interpretació abans d’hora. Molts cops ens interposem sense paciència i llavors podem donar interpretacions que no son vàlides.
En un inici vam començar a treballar tot el meu embaràs, havia sigut una experiència traumàtica per mi que em repercutia en la meva vida present. Havia tingut un part prematur i per cesària, tot el contrari del que jo m’havia imaginat. La intervenció de la cesària va ser abans del que el meu cos estigués completament dormit, i això va fer que sentís un dolor i unes sensacions horribles. Després el fet que el meu fill fos prematur va fer que estiguéssim separats durant un mes i mig, perquè ell havia d’estar ingressat al hospital durant tot aquest temps. L’angoixa de sentir-lo lluny cada nit quan marxava a casa, i el neguit de saber si estaria bé cada dia que tornava… Tot això és el que vam començar a treballar amb la Meritxell, i el que no sabia es que aquestes vivències em portarien a altres més antigues, i a reviure sensacions que inconscientment estaven totes conectades. Així doncs, vaig començar a netejar de valent la meva vida, des de la relació amb els meus pares, a vivències on m’havia sentit molt humiliada, relacions de parella, i a solucionar tot el que m’estava afectant al meu present.
Ara miro enrere i veig com s’han destrossat  barreres que m’havia creat amb la meva relació amb els bebès i els nens, amb les meves relacions de parella, amb mi mateixa… i ara sento que ja no hi son. D’una manera quasi imperceptible tot s’ha anat posant al seu lloc. I també com a mare se que tot alló que jo em pugui treballar, serà beneficiós per el meu fill, així que es un regal també per ell.
Per mi ha estat un camí dur, per tot el que anava sorgint, han hagut molt moments molt sensibles on les emocions sortien descontrolades, i la gent del meu entorn no entenia que passava…però des del principi vaig sentir que estava sent sanador per mi, cada sessió era un viatge al meu inconscient on sorgien coses per després recolocar-se ( és fascinant el poder sanador que té el nostre cervell…). També és una teràpia on comences a treballar des del inici i els afectes son ràpids. Ha estat una eina molt interessant, i la tinc present, ( fins i tot la trobo a faltar, potser em compraré un aparatet que faci sorollets, jiji) de fet no dubto en tornar a veure a la Meritxell si em torno a trobar bloquejada en qualsevol cosa de la meva vida.
Moltes gràcies Meritxell per el teu acompanyament, respecte i proximitat.
Espero que us serveixi el meu testimoni, a mi em va anar molt bé llegir els testimonis per entendre que no estava sola amb tot alló que m’estava passant.
Una abraçada,
Nàdia Panadero ( mare de l’Aral)
Recuperando la ilusión por vivir
Primavera a CollsacabraPor traslado de ciudad, tras 18 meses y 26 sesiones, dejo la terapia con Meritxell.
Veo hacia atrás y ya casi no me acuerdo de la oscuridad que había en mi vida, tenía una sensación extraña, como si mi vida no la estuviera viviendo yo.
A través de la terapia EMDR he ido descubriendo episodios de mi niñez que no me permitían vivir en armonía conmigo misma.
Cada sesión representaba la esperanza de abrir, cada vez un poco más, esa caja oscura en donde guardaba todas las vivencias perturbadoras.
Empecé la terapia con 58 años en el DNI, Apero con 80 en mi percepción de la vida, me veía derrotada, sin ilusión por vivir.
Poco a poco he ido enfrentándome a situaciones del pasado como si las estuviera viviendo de nuevo. Ha sido duro revivir episodios desagradables, pero lo volvería a  repetir sin duda ya que esto, me ha permitido tener un poco de sosiego en mi vida y disfrutar más de todo lo bueno que tengo alrededor.
A lo largo de estos meses gané en seguridad y en confianza en mí misma, ya no tengo aquella sensación de vivir mi vida como espectadora sino que me siento protagonista.
Gracias Meritxell por el acompañamiento en este camino, no ha sido fácil pero ha merecido la pena. Espero encontrar allá donde vaya un/a terapeuta con tu sensibilidad.
Teresa Carbón
La rapidez y efectividad del EMDR
Ha sido una experiencia muy enriquecedora, ha sido un proceso fácil y rápido encontrando de forma inconsciente todos aquellos problemas que no me dejaban avanzar. En mi caso tenía problemas de ansiedad y miedo inconsciente, con esta terapia (EMDR) he podido ver mis problemas desde otro punto de vista y cuándo vuelves a ellos, los observas desde fuera pudiendo tener una perspectiva mayor y más rica. Se lo recomiendo a todas aquellas personas que de forma mental no han podido llegar al origen de sus problemas, gracias Meritxell! (Toni Sánchez, 27 de junio de 2016)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s